Us omplo una maleta de llibres
i us la vinc a ensenyar i explicar.
PUGEU AL TREN?

El Club de lectura de l’Ateneu ha començat amb força. El primer llibre que hem llegit és la novel·la epistolar de Katharine Kressmann Taylor.
Potser un dels aspectes que més sorprenen del llibre és el fet que va ser escrit el 1938, molt abans que la majoria d’obres que hem llegit sobre el mateix tema i molt abans que tothom conegués els efectes del nazisme.
Podríem dir que es va tractar d’un “crit d’atenció” llençat des dels Estats Units a partir de les notícies (extraoficials, ja que la posició dels Estats Units en aquella època era la de la no intervenció i també la de la bena als ulls) que l’autora va rebre a través d’amics que anaven o tornaven d’Alemanya.
Un altre fet a destacar, és que l’editor recomanés a l’autora amagar la seva condició de dona sota un pseudònim masculí degut a la contundència de la història.
També vam arribar a la conclusió de que ens sembla la única obra on un jueu acaba venjant-se del nazi i on els papers de víctima i botxí acaben barrejant-se.

Hi va haver, també, una interpretació  interessant sobre la història que Martin explica a Max respecte a la mort de la germana, no li va resultar creïble i opinava que li deia una mentida per justificar la negació de l’ajuda i mort de la Griselle.

 

Es tracta d’una història que deixa lloc a la interpretació personal. El fet de disposar només de l’intercanvi de correspondència entre dues persones, sense cap diàleg directe i sense cap narrador omniscient que ens pugui manifestar o matisar els pensaments i sentiments dels personatges dóna peu a què cada lector ompli els buits de la història amb la seva imaginació i que cada lector hi posi el final que li sembli més escaient. Hi ha qui creu que el Martin és “eliminat” i hi ha, en canvi, qui creu que simplement és apartat dels seus càrrecs…

El personatge de Martin Schulse, resulta evident que es tracta del personatge més odiat però, tenint en compte això dels buits de la història imaginats per cada lector, se’ns poden presentar alguns dubtes respecte al seu comportament: Quins són els motius que el porten a actuar com ho fa? La seva covardia? La seva conversió real al nazisme? Es veu forçat per les circumstàncies? És l’instint de supervivència el que el fa actuar així? Ésl’ accés al poder i als diners que li ofereixen els nazis?

Altres temes que van sorgir van ser:

La venjança és la opció? No ens converteix així mateix en monstres? El personatge del Max, amb el que connectem desseguida, acaba convertit, ell també, en un assassí. És evident que tots vam justificar la seva venjança, però això no deixa de presentar-nos també, el seu pas cap a la “banda fosca”.

La manipulació de masses, l’atracció de certs personatges psicòpates i el seu poder de seducció com explica a La neurologia de la maldad, l’Adolf Tobeña  (Editorial Plataforma) i el desplegament de medis per portar a terme els seus crims.

 

El perdó i la culpa. Som capaços de perdonar a qui ens ha fet tan de mal? Hi ha coses que no es poden perdonar mai? Com diu Joan-Carles Mèlich a La lectura com a pregària, (Ed Fragmenta) “només es pot perdonar l’imperdonable” 

Hi va haver qui, al principi de la història li va semblar entreveure una relació d’amor entre els dos personatges, però vam acordar que no, que el que hi havia era una relació d’amistat molt gran, enfortida pels lligams de procedència del mateix país, amb una barreja d’enyorança i que, al ser en Max, un solter sense família, es trobava acollit en aquella família nombrosa que li oferia plats suculents de la seva terra.

En resum, una sessió molt interessant i amb bon ambient.
La següent lectura Olive Kitteridge d’Elizabeth Strout, Premi Pulitzer 2009 i Premi Llibreter 2010.