Ens trobareu al carrer
Magí Raméntol nº 3 de Rubí
PUGEU AL TREN?

Tot el que sap Alejandro, Boca de tauró i Catorze.

De vegades, un matí, apareix una editora a la teva llibreria i, com aquell que porta una cosa fràgil i delicada a la bossa, treu tres llibres que fan que se li il·lumini la mirada. Són aquests moments màgics els que em fan sentir que val la pena la feina i es quan m’agafa el desfici per llegir. Ja se, en aquell moment, què faré a la que tingui una estona, entre cuinar i planxar i altres entreteniments del dia a dia, seuré amb els tres llibres i m’aïllaré del mon!

I després d’un cap de setmana de revetlla, de petards i soroll, per fi pots agafar les tres joietes que ha portat l’Alba Besora i submergir-te dins les seves balsàmiques pàgines, respirar a fons i preparar-te per aquest plaer de la vida que es descobrir altres mirades, maneres de sentir i de parlar. No us ho deixeu perdre.

Tot el que sap Alejandro, escrit per Andrés Pi Andreu  i amb les il·lustracions de Luis Castro Enjamio, amb traducció de Yannick Garcia.

Aquest és un d’aquells llibres que a mi m’agrada posar a la secció dels adults. En teoria, posa a partir dels vuit anys, però com em passa amb altres llibres d’aquesta editorial com Cartes d’amor de 0 a 10, Com enamorar-se sense estrellar-se o Train Kids, jo considero que són relats que interessen i atrapen a totes les edats, i són precisament els adults qui més suc en poden treure. O bé poden ser aquelles lectures compartides. Si volem que els nois i noies llegeixin i no caiguin de ple en el món de les pantalles els hi hem d’oferir històries que els emocionin, que els sacsegin i els interessin i aquests títols en són una mostra.
Malgrat el protagonista és un nen de vuit anys, les reflexions, idees i càbales ens faran somriure, obrir els ulls con taronges i reflexionar a tots, carregades de poesia i amb significats tan amplis com vulgueu. I si no, vegeu-ne unes píndoles:

Al menjador de casa hi tenim un rellotge trist que fa un escàndol d’altres temps. Cada vegada que la mare sent que el rellotge marca l’hora, li veus una lluentor aquosa a la mirada que ella intenta dissimular. “Era el preferit de la teva àvia”, diu quan hi dona corda cada matí.
De vegades penso que estima tant el rellotge com jo me l’estimo a ella.

L’il·lustrador, d’origen Cubà, actualment vivint a Eivissa, amb les il·lustracions a un color, bàsicament amb rotulador (jo diria) li donen un aire fresc i sense fer-hi gaires ornamentacions, omplen la pàgina de significat.

Boca de tauró, escrit per Paula Bombara i amb les il·lustracions de Kim Amate amb traducció de Bel Olid, és una relat divertit, curtet, entretingut i amb els ingredients necessaris per llegir-lo d’una tirada a aquesta edat en que ens comencen a caure les dents i tenim “finestres” a la boca quan somriem.
Malgrat la decepció de la protagonista quan descobreix que darrera la dent que es mou, ja hi apunta la dent nova i que no podrà tenir aquestes finestres tan xules com l’amiga de l’escola, gràcies a la pericia de la mare que sap donar la informació necessària, sabrà que, com els taurons, tindrà dues fileres de dents i això encara és més interessant encara. Humor, tendra relació mare-filla, mirada oberta a nous descobriments d’aquest mon que ens envolta i reafirmació de les particulars característiques  fugint del que fan o diuen les companyes de classe. Aprendre a viure amb la mirada oberta i lliure de prejudicis és un exercici difícil però necessari, i aquest petit relat, d’una manera subtil i desenfadada ens en dona unes pinzellades.
L’il·lustrador, el nostre veí de Terrassa, el Kim Amate, hi aporta la imatge de la  Sofi amb aquesta boca grossa i típica de les menudes amb unes dents de llet rodones i aparatoses i m’ha encantat, aquest ratolí estropellat que dibuixa al principi de la història que sembla sortit d’aquells dibuixos animats del “correcaminos i el coyote”.

Catorze, escrit per Tamara Bach, de la col·lecció  Nandibú Jove, traduït per Montserrat Franquesa .
Amb aquest cognom  es pot pensar que la Tamara viu a Barcelona, Sant Cugat o Molerussa…doncs no, va nèixer a Limburg an der Lahn i escriu i viu a Berlín. Passada la sorpresa, entres de ple en aquesta narració que ens parla a través d’una adolescent amb totes les seves particularitats. I un altre cop, et sorprèn que, tot i que es un altre llibre d’una adolescent i et penses que serà la típica història que ja has llegit mil cops (es el que té llegir literatura juvenil a la meva edat, anem una mica sobradets…)te n’adones que et manté enganxada amb una ecriptura críptica, com telegràfica amb aquest narrador que interpela a la protagonista i desgrana, amb una contundència i pulcritud magnífiques, l’univers de les amistats, la família, les pèrdues, les petites traïcions i els neguit propis d’aquesta edat on tot està per fer i tot afecta d’una manera tan superlativa.
Una lectura absolutament recomanable per una tarda d’estiu xafogosa  al recer d’una bona ombra, una gandula i un llarg got de te gelat.