La necessitat de fer alguna cosa per sentir-nos reconfortats dels dies que ens han tocat viure ens ha portat a preparar, amb una colla d’amics, una lectura de poemes i acompanyar-los de peces de Bach al violoncel.
Els components del grup de teatre La Càmara; Isabel Blasco, Fran Rueda, Roser Tutusaus i Àngel Miguel, han fet una selecció de poemes de Salvador Espriu, Miquel Martí i Pol, Miguel Hernández, Salvador Oliva, Bertold Brech i altres i la música Núria Puigbó, ens ha triat unes peces de Bach que tocarà al violoncel.
Això us ho oferirem dissabte 16 de desembre a les 19,00h.
Avui, diumenge vint-i-cinc de novembre de dos mil disset, escrivim aquestes paraules. Des de la finestra, l’arbrat públic es manifesta amb les colors dels moniatos, de les castanyes i de les cireres, i que, per acabar de reblar la corda nostàlgica, el sol dolç de després de dinar encara fa més intensos. Darrere les fulles, a l’altra banda del carrer, hi ha un balcó amb una bandera espanyola. Més a l’esquerra, en un altre balcó, un tros de roba amb un cercle blanc al mig i un “sí” a dins i una senyera al costat. Uns quants balcons més amunt, una estelada ja descolorida. Robes als balcons que ens fan memòria del compromís amb l’actual moment polític. I així, convençuts, decidim fer-nos nostra la veritat continguda en les paraules dels poetes i en les notes eternes de Bach.
Estem preparant aquesta selecció i llegim els poemes en veu alta… ens fem creus que puguin ser tan actuals els mots antics d’homes i dones que han referit sistemes totalitaris, guerres, repressions, censures, vexacions i solituds. Així, aquesta proposta vol ser tan sols una aportació a les moltes que es fan aquests dies arreu del país per a expressar allò que ens cou i ens fa mal, just pocs dies abans de concórrer a unes eleccions en què haurem de triar uns polítics i membres d’entitats, que no són lliures d’exposar el programa com voldrien, car són a la presó o a l’exili o han d’obligar-se a assumir un rol de “prudència” que no els pertocaria. També hi posem l’article 155 perquè la pocavergonya que exhibeix plana com un malastruc per damunt de les nostres vides cíviques.
Ja ho veieu: paraules de sempre i música intemporal per a un moment ben concret.
Roser Tutusaus
Gràcies a Joan Closa pel disseny del cartell i del programa de ma que donarem i per la paciència que va tenir ja que li vam anar canviant cosetes fins a la sacietat i també el nostre més profund agraïment a Ignasi Blanch que ens ha deixat utilitzar aquesta il·lustració tan esperançadora per la nostra activitat.