Ens trobareu al carrer
Magí Raméntol nº 3 de Rubí
PUGEU AL TREN?

Avui podrem explicar un àlbum que NO està descatalogat. L’autora Ester FARRAN, ha sigut molt amable de donar-nos permis per poder-lo utilitzar i l’editorial Salòria i l’il·lustrador Jordi Sales també ens han donat permís. Els hi agraïm molt poder-ho fer, ja que és un àlbum que m’agrada molt per parlar de la mort d’un ésser estimat, que és molt valent, perquè utilitza persones i no animals com sol ser habitual, ja que és més fàcil parlar de temes delicats si els protagonistes són animals.
Aquesta història  ens mostra la pèrdua des de el punt de vista dels nens i dels adults i com el petit pot ajudar a donar un bri d’esperança als grans, és una de les coses que em van agradar quan el vaig llegir el primer cop. Desprès, l’hem explicat a la llibreria, l’hem recomanat i l’hem rellegit i cada cop hi vaig trobant més petits elements que el fan una història molt adeqüada per poder parlar de pèrdua.
No t’oblidis de mirar per la finesta, espero que us doni una mica d’escalf aquests dies durs i tristos de pèrdues i dolor.

 

I en aquesta línia també va El árbol de los recuerdos, de Britta TECKENTRUP, editat per Nubeocho, on veiem que, quan la guineu mor, allà on reposa el seu cos, es concentren els seus amics per recordar-la i, dels records en naixerà un arbre que s’anirà fent gran a mesura que un i altres parlen i rememoren moment feliços amb ella i aquest arbre acollirà ocells, esquirols i altres animals amics que, al mateix temps, l’aniran recordant.

 

 

No és fàcil, petit esquirol, amb text d’Elisa Ramón, il·lustracions de Rosa Osuna, editat per Kalandraka.
Aquest és un d’àquells àlbums que em fa plorar cada vegada que el llegeixo. La pèrdua de la mare del petit esquirol, com la troba a faltar, la fase de ràbia per la que passa, el desemparament del pare i el fill, el consol dels amics i, finalment l’acceptació  que permet gestionar l’enyor, la tristesa i el consol estan tan ben expressats que sembla que et passi a tu mateix.
Bonic, tendre, i delicat.

Mi abuela Isabel, amb text de Melania Del Pino i il·lustracions de Max Saladrigas.

Aquesta joieta, que s’han autoeditat els autors (és una de les poques excepcions que em veureu recomanar una autoedicio) és en essència una narració rodona. Concreta, esquemàtica, precisa, clara, tendra, emotiva i entranyable. Tant pel que fa al text com a la il·lustració, no li calen floritures ni més elements per transmetre la solitud, la tristesa i el dolor per la pèrdua d’aquesta àvia Isabel. I tampoc l’alleujament i el consol quan, al final, la petita protagonista descobreix que, en el fons, l’àvia Isabel, sempre estarà amb ella.

Més enllà del gran riu, escrit per Armin BEUSCHER, amb il·lustracions de Cornelia Hass, editat per Joventut.
La llebre s’acomiada, li explica al seu gran amic, l’ós rentador que ha d’emprendre un viatge, que ha de travessar el riu i que no el podrà acompanyar.
“he de fer el camí tota sola. Però tu em pots acompanyar fins a la riba.”
I aquest comiat ens encongeix el cor, igual que a lós rentador. Passada la perplexitat inicial, anirà a buscar a tots els amics de la llebre i començarà així, aquest dol tan necessari entre tots. Recordant què van compartir i com el trobaran a faltar i assimilant que la pèrdua fa mal però que l’essència de l’amic no marxarà mai.

 

 

Jo les volia, amb text de María Martínez i Vendrell, il·lustracions de Carme Solé i Vendrell que ha rescatat l’Associació de Mestres Rosa Sensat, explicava la il·lustradora, que narra, de fet, la pèrdua de la seva mare quan tenia nou anys. Aquesta nena que està tan orgullosa de les seves trenes i que les hi han de tallar perquè la mare no la pot pentinar ja que està “molt delicada”, assumirà que el fet de no portar trenes, fa que s’assembli més a la seva mare que finalment morirà a causa de la malaltia. Així, aquestes trenes seran el simbol també, de la pèrdua de l’infantesa.

Liv On, amb textos de cançons d’Olivia Newton John i il·lustracions d’Ignasi Blanch, editat per Flamboynat.

Aquest és un llibre-bàlsam. Les cançons de l’Olivia Newton John estan escrites per servir d’acompanyament en la pèrdua i la tristesa i entre les boniques veus de l’Olivia i de Beth Nielsen i Amy sky i les reposades i tendres il·lustracions de l’Ignasi, ens pot servir per apaivagar una mica els estats d’inquietud o desencís. És un llibre solidari en benefici de la recerca del càncer

Espero que aquests àlbums us serveixin per amortir una mica tota aquesta situació. Jo crec que, més endavant, tots plegats, haurem de trobar-nos i fer alguna cosa que ens permeti fer una catarsi col·lectiva, alguna acció que ens ofereixi aixopluc i companyia. Hi pensem aquests dies i ho comentem amb el Carles. Ens agradaria organitzar alguna trobada d’aquelles que “ens escalfen el cor”, i amb autors i il·lustradors estic segura que trobarem la fórmula.