Uf! M’hi vaig posar a les tres de la tarda i, malgrat que tenia que preparar la sessió del Club de lectura de la Biblioteca de Rubí, no vaig parar fins que me’l vaig acabar…
He de començar dient que MAI m’han agradat les històries de pirates, històries que presenten aquests personatges cruels i sanguinaris com a simpàtics aventurers. Els pirates eren implacables, sense entranyes i assassins, i no crec que donar una imatge amable d’ells sigui correcte. Tot i així, quan vaig tenir a les mans aquest llibre, la intuïció ja em deia que seria diferent, Thule no edita qualsevol cosa i l’edició acurada i elegant del llibre ja presagiava bona literatura.
Un bon llibre d’aventures!!!
Amb ritme, amb personatges complexos, amb mostres de feblesa i de determinació, amb passió, amb empatia per tots els altres essers ja siguin humans o animals, amb reflexions sobre el comportament humà tan encertades que fan mal.
Nani gritó a mi espalda pero no me di la vuelta, no, no deseaba verla nunca jamás. Ella creía que habia diferencia entre los seres humanos y los animales. Pero de lo que no se daba cuenta era que hacia nada, dos animales de presa habian estado temblando ante la muerte en la tormenta, y en ese momento no habia diferencias.
Frida Nilsson. Piratas del mar helado.Un relat, a voltes cru, a voltes tendre, però sobretot, trepidant, emotiu, amb un llenguatge enriquidor i, al mateix temps, penetrant i directe.
Una història que mostra els patiments que comporta no fer el que dicta la consciència, i a canvi el perills als que ens haurem d’enfrontar si li fem cas. Una història que retrata les debilitats humanes, les pors i les obediències a ordres que no van d’acord amb la justícia ni la compassió i també, la resignació i l’egoisme quan perilla la supervivència.
Hay un hombre que utiliza a los niños como animales. Eso comentaba yo en casa, tumbadas en el sofá cama. Lo que yo no sabia entonces era que la mina de Cabeza Blanca transformaba en animales a los niños. Esa era la realidad. Ya no éramos niños, sino animales de tres patas, animales que comían en cuencos, animales que solo se ayudaban a sí mismos y a nadie más.
Una meravellosa història que retrata la valentia d’una nena per salvar a la seva germana de les garres d’un pirata malvat que encadena nens i nenes a una mina per cobdícia i bogeria.
Me quedé un buen rato mirando fijamente la puerta. El lugar me asustaba y deseaba largarme de allí cuanto antes, pero ahora no podía tener miedo. Quizá fuera justo allí donde podría averiguar cómo proseguir mi camino.
Respiré hondo. Y luego entré.
Un personatge creïble la Siri, una nena de deu anys acabats de complir que té por, dubta, pateix, però decideix seguir endavant per treure de la conciència del seu pare vell i malalt el segrest de la seva germana petita, la Miki.
Uns pirates també molt ben retratats, homes arrossegats per la misèria i la fam a extorsionar als altres i a explotar nens i nenes seguint les ordres del malvat “Cabeza Blanca”. Pirates que, en definitiva, no deixen de ser persones espantades.
La escena resultaba extraña: piratas llenos de cicatrices, jorobados, tuertos, ahí parados con las lágrimas corriéndoles por las mejillas. No creía que los piratas tuvieran alma. Pero quizá sí la tuvieran, pienso ahora; todos tenían alma. Solo que en algunos el alma puede construir mejores nidos que en otros.
Aquesta història és tan complerta que sembla que no pugui ser que en tan pocs fulls digui tantes coses: parla de l’amor entre germanes i envers al pare vell i desvalgut, parla de solidaritat entre oprimits, parla d’empatia amb els animals maltractats per l’home, parla de valentia i de por, parla de l’empremta que sorgeix d’un personatge que ha perdut la mare i de la relació de dependència cap a la Siri, parla de l’amor que neix amb aquest infant extrany i de l’instint maternal que aflora sense voler, parla de la cobdícia i la bogeria que anul·len a les persones, parla de persones curtides per l’adversitat que es tornen dures i fredes, parla de l’explotació dels dèbils i de l’amargor que això provoca.
En resum, una lectura imprescindible, necessària i meravellosa.
Us deixo un últim fragment que no us deixarà indiferents, on retrata el maltracte de criatures humanes o animals en igualtat de condicions.
El mundo, que comienza al este de Corégono y que acaba al oeste de Isla Exterior, es como una mesa, pensé. Encima de la mesa hay personas que cuentan su dinero, pero debajo del tablero hay unas patas que lo sujetan todo. Y esas patas son los niños. A los que atamos delante de nuestros trineos, a los que herimos con nuestros cuchillos, a los que encadenamos por el cuello y enviamos a las profundidades de la tierra con picos y capazos.